dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon any 2013.
Els grans de raïm, una tradició importada i un brindis a destemps.


Trenta-u de desembre. S'apropa mitjanit, tots davant el televisor o a la plaça Major. On haguem triat, tant se val.
Sonen les campanades. Primer els quarts que ens avisen que en vindran dotze més. Una a una -si les aconseguim escoltar- les acompanyem del gra de raïm corresponent i darrere el dotzè, un crit, un esclat de joia col·lectiva ens porta a aixecar les nostres copes brindant amb qui ensopeguem al costat i li desitgem el millor per a l'any que acabem d'encetar.
Fins aquí, el que s'esdevé habitual.

Ara la part més racional del fet.
¿Som conscients que, quan ens felicitem el canvi d'any, ja han passat els segons corresponents a les dotze campanades? Quan fem el brindis ja són les zero hores i uns quants segons.
Oi que celebrem just el minut 17 i 14 segons? No és el mateix un rellotge de paret que, per notificar-nos quina hora ha sonat (en passat), ens fa comptar campanades. En el cas de l'1 de gener, el que ens motiva és el moment just que hem canviat d'any i, malgrat això, diferim la celebració.
Doncs aquest costum sembla que es va popularitzar per donar sortida al excés de raïm dels agricultors de Múrcia i Alacant, encara que ja es feia a finals del XIX en ambients de famílies acomodades madrilenyes.

Bé, tingueu una bona entrada d'any. Celebreu-ho com vulgueu i quan vulgueu però gaudiu del moment que, com diu la dita, més val un té que dos et daré.