dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon any 2013.
Els grans de raïm, una tradició importada i un brindis a destemps.


Trenta-u de desembre. S'apropa mitjanit, tots davant el televisor o a la plaça Major. On haguem triat, tant se val.
Sonen les campanades. Primer els quarts que ens avisen que en vindran dotze més. Una a una -si les aconseguim escoltar- les acompanyem del gra de raïm corresponent i darrere el dotzè, un crit, un esclat de joia col·lectiva ens porta a aixecar les nostres copes brindant amb qui ensopeguem al costat i li desitgem el millor per a l'any que acabem d'encetar.
Fins aquí, el que s'esdevé habitual.

Ara la part més racional del fet.
¿Som conscients que, quan ens felicitem el canvi d'any, ja han passat els segons corresponents a les dotze campanades? Quan fem el brindis ja són les zero hores i uns quants segons.
Oi que celebrem just el minut 17 i 14 segons? No és el mateix un rellotge de paret que, per notificar-nos quina hora ha sonat (en passat), ens fa comptar campanades. En el cas de l'1 de gener, el que ens motiva és el moment just que hem canviat d'any i, malgrat això, diferim la celebració.
Doncs aquest costum sembla que es va popularitzar per donar sortida al excés de raïm dels agricultors de Múrcia i Alacant, encara que ja es feia a finals del XIX en ambients de famílies acomodades madrilenyes.

Bé, tingueu una bona entrada d'any. Celebreu-ho com vulgueu i quan vulgueu però gaudiu del moment que, com diu la dita, més val un té que dos et daré.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

L'actualitat a Cronovies

Quan encara resten més de dos mesos per acabar l'any podem afirmar que ha estat un any excepcional. Les noves cronovies incorporades enguany superen amb escreix la suma dels dos anys precedents. Hem afegit una vintena de nous països i ja estem només a 25 dates de completar el carrendari. El segon objectiu, el de tenir totes les cronovies de Catalunya va un xic més endarrerit ja que ens en falten 47. Sigui com sigui, no us dic això per farcir-vos de dades, sinó per donar-vos a conèixer que una de les claus d'aquest impuls ha estat la col·laboració amb una associació francesa anomenada Intercultura (sic) que treballa per als joves i amb qui hem intercanviat un nombre similar de cronovies. Ells volen fer una agenda per al 2013 i exposicions a França, Espanya i Itàlia.

A la recerca de col·laboracions he estat entrevistat (12/10/2012) en el bloc Surtdecasa.cat de les Terres de l'Ebre i encara que l'interès que pot tenir per a vosaltres és limitat, us passo l'enllaç per si voleu fer-li un cop d'ull.

Finalment, i també amb l'anim d'obtenir un xic més de ressò, trobareu un article (15/10/2012) al meu bloc de l'Avui digital sobre els hodònims i les cronovies, com a cas particular. Aquest article té la particularitat que detalla el què commemoren les cronovies al nostre país. Apostaria que és una informació inèdita.

Si sempre he cregut que Cronovies era una cosa més quimèrica que l'assoliment de la independència de Catalunya o que l'acabament de la Sagrada Família, ja no sé en quin ordre es succeiran els tres esdeveniments.

P.S. Si visiteu algun d'aquests 40 municipis de Catalunya, no oblideu que hi podeu trobar una o dues cronovies pendents de fotografiar.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Quin goig!

Avui hi érem. Per sentiment. El que sense adonar-se'n ens varen transmetre l'avi i la mare que tant els hauria agradat acompanyar-nos i on, també, hi hauria volgut ser en Lluís. Aquest sentiment que l'avala una llengua, una cultura i una història pròpies que encara hem de discutir per a que se'ns reconegui la nostra identitat. Sempre recordo quan l'avi em parlava amb resignació de que Catalunya era morta. Aleshores no l'entenia però tinc clar, amb el pas dels anys, que el sentiment de llibertat no recularà. Ni ens entenen ni ens volen entendre. Massa anys agenollats. Cal seguir avençant a la recerca de la nostra llibertat. Com a símbol: la senyera; l'estelada al cor i al cap.

dimecres, 5 de setembre de 2012

Vernante i Pinotxo

En Carlo Collodi (1826-1890) era el periodista i escriptor florentí que va crear Les aventures de Pinotxo. En el petit poble de Vernante de 1250 habitants, en el Piemont italià, un dissenyador i dibuixant anomenat Attilio Mussino (1878-1954) li retí homenatge amb les seves il·lustracions del llibre reproduïdes a les façanes de les cases. Sembla que n'hi ha 90 per tot el poble, però us en passo una part per a que us en feu una idea. Si mai hi passeu a prop, feu-hi una aturada. El link de Picasa es aquest.

dimecres, 28 de març de 2012

La cronovia del 31 de setembre

 


No és pas cap broma. A la Colonia Palma Real de Puerto Vallarta, a l'estat de Jalisco, a Mèxic, existeix el carrer 31 de setembre.

Vaig enviar una carta, a una adreça que vaig trobar de Puerto Vallarta, demanant si em podien fer arribar una foto de la placa. Uns dies després, em van comunicar que engegaven un procediment administratiu del que acompanyaven un jpg del document d'aquest expedient. Es donaven un termini de cinc dies per a que  l'Ajuntament donés compliment a la meva sol·licitud. Passat aquest temps rebia un altre document oficial en el que s'acollien a la possibilitat legal d'allargar la gestió 5 dies més, per la quantitat de feina que tenien, i això certificat per un altre document jpg.

Avui m'ha arribat, ben puntual, la resposta amb dos documents oficials i una foto. Una carta de la persona que ho va ordenar -que casualment, es diu de nom i cognom com la dona del príncep Felip-, la nota de l'empleat que va anar a fer la foto i finalment, la foto del carrer, en absència de placa.

Una llàstima que no tingui placa però amb la foto del carrer ja paga la pena tot l'esforç que hi han posat tots en l'intent d'aconseguir-ho. És evident que ja els he donat les gràcies, no n'hi ha per menys.

Adjunto tots els documents i us recomano el número 04 d'aquest àlbum de Flickr. Tots tenen el seu què, però aquest i la foto són dignes de conservar-los. De fet, m'hagués generat un problema encabir la foto del carrer 31 de setembre en el carrendari però ja ho hagués resolt.


dijous, 8 de març de 2012

Cronovies en el suplement de La Vanguardia

Dissabte passat, en el suplement de La Vanguardia Es Estils de vida, va aparèixer de la mà d'Oriol Ripoll un article -a la secció, En Joc- que parlava de diverses iniciatives lúdiques que, arran de l'existència d'Internet, han aprofitat aquesta plataforma per fer-les extensives i participatives a més gent. Com que feia referència a Cronovies, us adjunto el pdf de l'article

Voldria aprofitar per dir-vos que Cronovies segueix tenint molt bona salut i que aquest any ja ha incorporat més de 60 carrers, entre els que trobem cronovies de nous països com Veneçuela, Estats Units o Tunis. A més, m'agradaria fer notar que estem a punt de cobrir 200 dates del carrendari; ens en falta una per assolir aquesta fita.

diumenge, 4 de març de 2012

La senyoreta Palmarola

La senyoreta Palmarola és una cançó de Cagalàstics que la Pilar, avui, ha trobat a Internet. M'he posat en contacte amb en Josep Magem (Cagalàstics) i m'ha comentat que fa més de quaranta anys havia anat a l'escola a Vic amb una senyoreta que es deia Palmarola -Carmen, creu recordar-. Diu, textualment, que la pobra dona no s'inflava pas ni era tan rabiüda com diu la cançó (bé, una mica de mal geni sí que tenia). Les cançons de Cagalàstic són cançons per riure, per cantar, per aprendre a ser i somniar..., tal com ell les defineix al Facebook.

La cançó la podeu trobar en aquest enllaç. i la lletra diu
La Senyoreta Palmarola era una mestra de l'escola
que els matins quan arribava,
tots pensàvem aquesta dona està inflada.
Era una dona rabiüda, una vella molt geniüda,
que de tant empipada com estava
cada dia més i més s'anava inflant, inflant, inflant...
Fins que un dia la Senyoreta, al matí quan va arribar
inflada com una bola, ja no es va poder aguantar...
I al mig de la classe se li va escapar...
Un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor.
Un pet, pet, pet, pet, pet
tapat el nas que va de debò.
Un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor,
la Senyoreta Palmarola
va fer un pet / que déu n'hi do!
I la pobra senyoreta des de el dia que va fer el pet
va quedar ben desinflada
i mai més ja no va tornar a estar empipada.
I és que la gent que té mal geni, han de vigilar,
perquè els que sempre s´empipen
al final poden rebentar.
Hem d'estar contents com gínjols, sempre hem de riure i cantar
o ens inflarem com una bola, com la pobra senyoreta Palmarola.
Que al mig de la classe se li va escapar...
un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor
un pet, pet, pet, pet, pet
tapat el nas que va de debò
un pet, pet, pet, pet, pet
ai, ai, ai, ai quina pudor
la senyoreta Palmarola
va fer un pet / que déu n'hi do!
No és la primera cançó que porta el nostre cognom. En aquest enllaç del web del cognom podreu veure una referència a dues cançons més que porten per nom Palmarola. Una del cantant italià Roberto Gatto que canta l'illa Palmarola, al Laci, i l'altra del grup Terramaris.

Fer la fi del cagaelàstics vol dir acabar malament en la fortuna, en la salut; anar a mal borràs. És conegut el poema de Concepció G. Maluquer (1914-2004) de l'Auca de l'enfadós (pdf de la revista satírica La Pipa d'en Roc) que es refereix als darrers dies de Franco com la fi del cagaelàstics.

divendres, 17 de febrer de 2012

Casp, 45. La Barcelona modernista

He trobat una pàgina a Internet on surten fotos de la casa de l'avi Joan del carrer Casp, 45. És un recull dels edificis modernistes de Barcelona i és curiós per les imatges que s'hi poden contemplar.
Veieu-la aquí.
A més, a Internet, en aquest document  hi surt aquesta descripció
  • Casa Joan Palmerola (1904-1905). Situada al carrer Casp, 45. És un edifici en el qual es distingeix clarament la diferència entre el propietari i els llogaters. Només la porta d’entrada i el pis principal estan decorats amb relleus de pedra floral-vegetals. Al vestíbul hi ha el característic arrimador ceràmic que Granell utilitzà en altres obres. Un cancell dóna pas a l’escala del pis noble on destaca la claraboia envitrallada.

dijous, 16 de febrer de 2012

Calçotada Marmellar 2012


A aquestes alçades ja sabeu tots que heu de complir amb la calçotada a Marmellar. Enguany el 25 de març. Un costum i ritual, alhora.

Com ja és habitual, aquest cop també s'ha confeccionat el cartell commemoratiu. Sense en Tàpies, però tenim la Pilar. Ella, la Pilar, amarada d'actualitat, ha sabut interpretar la crisi amb una finesa que no se m'ha fet difícil de copsar. Un calçot, no més. Segur que si us ho pregunto hi trobareu un munt d'interpretacions. Aquesta és, exclusivament, la meva. Jo que no hi entenc ni un borrall d'art però, això sí, m'hi esforço molt. Vosaltres també hi podeu dir la vostra però, si us plau, no em feu la conyeta de que està farcit de petits lacasitos.

Apa, encara no sé perquè em toca fer el pregó cada any però deixeu-me fer una recomanació final: aixequeu-vos ben d'hora, ben d'hora i arribareu a punt per tastar les famoses coques del Pla de Manlleu.

dissabte, 21 de gener de 2012

La meva banyera

Feu clic sobre la foto per ampliar-la

No us recomano la prejubilació ni la jubilació. Us ho explicaré, doncs podria sorprendre aquesta afirmació. D'entrada et pregunten, i ara què fas? Dubten de que sigui l'estat ideal. Com es poden emplenar tantes hores? Ha de ser molt avorrit tenir tant de temps lliure a la teva disposició. Si els respons, per exemple, que cada dia vas a una classe de body pump, o que fas un curset d'història de cinema expressionista alemany ja estan tranquils. No són vuit hores de body pump, però fa el pes. Sempre em pregunto, però què fan els caps de setmana? Tant malament s'ho passen? Si t'agrada estar vuit hores veient la tele, és un pecat? T'aixeques a les deu, del llit a la taula, de la taula al sofà, del sofà a la taula, de la taula al sofà i passant per la taula un altre cop abans d'anar al llit. Molt, molt de sofà. Amb el comandament a la mà, unes crispetes i la xibeca, of course. Si t'agrada ... Només es viu una vida.
Jo no he triat això, però ...

Cada dia vaig a un centre d'activitat física on no fa massa em van fer una banyera exterior amb bombolles per a mi sol. En diuen spa i també hidromassatge o iacuzzi. M'han penjat tota classe d'avisos d'advertiments amb lletra grossa -ja fan bé, perquè sense ulleres no hi guipo- on, per exemple, em diuen que no m'hi estigui més de deu minuts. Jo sóc molt complidor i, com a molt, me n'estic trenta, però les tècniques -les noies que dirigeixen activitats- mai m'han hagut de cridar l'atenció ja que primer faig deu minuts, a continuació torno a comptar deu minuts més i així vaig fent. Mai em passo. Us asseguro que és un plaer. Ara a l'hivern els coneguts em saluden a través dels vidres i la situació em recorda el Floquet de Neu que girava l'esquena als curiosos. De moment procuro mantenir les formes.


També n'han penjat un altre que diu que respecti el silenci. De quan en quan no me'n puc estar de simular alguna conversa i es que si no ho fes així em tornaria ximple. Aleshores engego qualsevol tema. No cal ningú que em respongui. Hi ha molts que fan el mateix, tot i tenir interlocutors.



Quan surto de la banyera amb bombolles ja és una altra història que forma part d'un altre capítol. El que sí que us diré, es que passo pel costat de l'anomenada zona de gandules, totalment buit. Si algun dels rètols indiqués zona de ganduls potser faria servir les cadires plegables amb el seient de roba que reconec que fan bona pinta, però no vull que em confonguin. Tampoc entendré mai aquesta discriminació.

Potser algú es preguntarà per què no recomano la prejubilació però, si som molts més, encara em trobaré qui em demani un espai a la meva banyera. A l'estiu sempre hi havia els que s'hi ficaven i, per això, van haver de construir-ne una altra d'interior i ara tots van a la seva banyera.

dilluns, 16 de gener de 2012

Respostes escaients

Avui he anat a dinar amb en Josep Maria -el meu germà- i mentre enfilàvem cap a taula sento que pregunten a uns comensals, que ja estaven asseguts, què volien de beure, ¿Vino blanco o tinto? De seguida he pensat, i tu què els respondries que no et fan el pes ni l'un, ni l'altre? S'ha d'estar preparat i no mostrar-se cagadubtes, oi? De cop li dic al meu germà que els respondria El vino que tiene Asunción (havia de ser en castellà ja que no sé si l'Assumpta té vi). No la trobeu adient?

A les postres, quan demano el cafè, m'acostumen a preguntar si el vull sol. Molt sovint els responc Sí. Només el cafè. Oi que si els demano un got d'aigua, no em pregunten si la vull sola?. I no és que els vulgui fer la brometa, és que n'estic fins el monyo d'aquestes influències peninsulars. Fins fa uns anys demanaves un cafè i tothom sabia què és el que volies. Aviat ens faran sucar-hi els calamars.

Amb tot això, m'ha vingut al cap que el meu sogre, més d'un cop, quan em preguntava com anava tot, i el responia amb un lacònic bé, em deixava anar, Que duri! Sempre he trobat que és una resposta excel·lent, carregada de bons desitjos i, fins i tot, l'he aplicada en algun cas.

Si voleu ampliar el costumari us convido a publicar-ho en els comentaris.