dijous, 17 de novembre de 2011

Ho diem als castellers / Odiem que es tallés.

Acompanyo una jove a l'estanc i l'espero a la porta. Des de fora veig un rètol que l'avisa del perills del tabac avís per fumadors: moriran, delirant, en un tranquil lament. Penso immediatament en el mal que li fa fumar i, quan surt, li pregunto si no li diu res el que indicava el rètol. Sorprès em comenta que estava intentant entendre per què havia d'anar tan lluny? Què vol dir m'ho diran tranquil·lament els perfumadors de l'Iran?

I és que amb el llenguatge s'ha d'afinar molt ja que et pots trobar en casos com aquell que anava dient que pensava adoptar un indi visible davant els atroços intents de manar que els segreguin i el del costat, que ho sentia, va sortir corrents perquè havia entès començava a dubtar que fos indivisible i haver de demanar que s'agreguin un cop fets a trossos. O quan el Papa, passejant per Barcelona -se suposa i no s'oposa, fent una infracció de trànsit- el seu ajudant li etziba S'ha enterat (sic) que ho diem al pas zebra? i va fer una cara d'esparverat ja que va entendre Santedat, odiem el pessebre?. La cosa no va anar més enllà en cap d'aquests casos, com tampoc el d'aquella dona que el marit li volia canviar el cotxe i li diu al pagès, que volia desfer-se del seu tot terreny, ella s'oposaria, de tenir, de tractor, si va lenta i ell encara li rebaixava més el preu del tractor perquè va entendre que ella fos valenta suposaria detenir el detractor.

I després, el que costa desfer malentesos!