dimarts, 15 de març de 2011

La calçotada dels súper-calçots.


Amb quines ganes arribes a Marmellar! Saps que t'espera l'esmorzar. Aquelles coques que ja t'entonen de bon matí i el cafetó que et comença a engegar els motors. Sense dobles sentits, ja m'enteneu. 

La secció lúdica a càrrec de la Montse. Uns Scattergories molt participatius on es destapaven les habilitats individuals. L'arribada del Fox (bé, no va arribar sol) i l'original targeta de convit del casament de la Núria i el Cristian com a altres fets diferencials d'altres calçotades. 

La Mercè i la Pilar es van encarregar de fer unes samarretes per a la quitxalla, si així en podem dir encara d'alguns que ja passen dels 20 i 25 -clar que hi ha nenes de més de 50!-. Com tot, fantàstiques (les samarretes.... i les nenes, esclar). Enguany s'han tornat a superar però ja no podran intentar-ho el 2012. Es va sentir a dir que s'havien "contractat els serveis" d'en Josep Maria per a l'any vinent. Una garantia, també. Expectació, si més no.  

Com cada any una festassa i cada cop, millor amb els calçots. El temps del dia anterior ens va fer la guitza i és que l'aigua caiguda havia deixat el camp fet un fangar. Així que tocava engegar les llars de foc. Uns calçots a l'estil campió, a l'estil Barça. En Josep Maria, animat pel Ricard, no tenia temps ni per fer una cerveseta. Obsedit per la feina ben feta, hi va posar els cinc sentits per obtenir el millor resultat dels calçots del Joan de la Torre. Fou un espectacle i la gent s'arremolinava al seu voltant. Com diu ell només hi ha una recepta vàlida: bon foc, molta responsabilitat i gens d’alcohol.  

Després la carn, on es va fer notar el segell del Bages. Quins xoriços! (la carn). I les botifarres? La silenciosa dedicació d'en Joan de la Creu.  

I què us en puc dir del paspartú de la Maria Antònia? Vist i no vist. Per llepar-se els dits.  

La festa va acabar amb el cremat de la Montserrat, com és habitual. Li vam descobrir el seu toc especial del que no se'n va amagar: uns granets de Nocilla (¿?). 

Vegeu-ne el vídeo on podem sentir de fons una versió molt especial de "El meu avi".  

Hi érem gairebé tots. Trenta-quatre i el Fox. Només no comptàvem amb en Guim (a Berlín), l'Albert, l'Ignasi, la Pili i l'Adrià. Una llàstima però l'any vinent ho hem d'intentar.


Fotos Jordi             Fotos Mercè           Vídeos Mercè

Em sap greu no esmentar-vos a tots però és que el Llibre de les Calçotades el deixarem per més endavant i és que ara no sabria què dir de la incommensurable aportació de tots plegats. Que ningú se m'enfadi (si algú s'enfada que ell mateix s'inclogui en un comentari).

2 comentaris:

mclaret ha dit...

Em sap greu haver-me oblidat de la salsa. Oh, la salsa! Em vendria els calçots per tenir-ne més. Que què hi sucaria? .... ara m'ho penso.

Anònim ha dit...

Vull fer saber que les treballadores del ram del tèxtil són 3: Montserrat, Mercè i Pilar. Ho faig constar sense aixecar acta.