dilluns, 24 de gener de 2011

Tots som iguals?

Sí tots som iguals amb l'excepció dels membres del Cos Consular.
Suposo que coneixeu Avancar, l'empresa de Car Sharing (lloguer compartit de cotxe) que té una colla de places reservades en els aparcaments Saba de la ciutat de Barcelona i també algunes en superfície. Un exemple d'aquestes últimes és la que tenen a al carrer Sicília cantonada Provença i és on va succeir el que us narraré.
Quan vaig arribar per aparcar-hi em vaig trobar les tres places reservades ocupades. Truco a Avancar i em comenten que tenen un conveni amb la grua que en deu minuts s'hi presenten per retirar els cotxes. Quan va arribar la grua 20 minuts més tard, dos dels cotxes ja havien abandonat la plaça i vaig poder col·locar-m'hi. Havia decidit, de totes formes, esperar l'arribada de la grua per comprovar el que m'havien dit. Quan la grua es decidia enretirar el cotxe que restava mal aparcat els vaig saludar i me'n vaig anar. Vaig sentir que em cridaven i em van fer tornar, molt amablement. Era per comentar-me que aquell cotxe no se'l podien endur ja que era del Cos Consular de l'Equador i podien generar un conflicte diplomàtic de la Generalitat.
Tot això us ho comento ja que si teniu una plaça d'aparcament, on sigui, pròpia o llogada, tingueu en compte que si se us col·loca un cotxe del Cos Consular no us podeu queixar. Tenen un altre règim i no volem guerres, volem la pau.

diumenge, 23 de gener de 2011

Els Borbons i Sant Antoni Maria Claret

He rebut aquest Power Point que versa sobre un llibre pornogràfic dels rebesavis del Borbó actual, fet pels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer, anomenat "Los Borbones en pelota". Si simplement fos una divulgació de les vivències sexuals dels Borbons espanyols m'hagués estalviat publicar-ho ja que d'això se n'ha parlat molt anteriorment, però en el seu contingut hi ha una cosa que m'ha agradat moltíssim i crec que un tuit no em permetria expressar bé l'emoció que m'ha produït. Havia d'esplaiar-me molt més. No sé si sabíeu que Sant Antoni Maria Claret va ser el confessor de la Reina Isabel II d'Espanya. Si fem cas a la creença popular de l'època es veu que els bunga-bunga d'en Berlusconi es quedaven molt curts si els comparem amb les orgies que organitzaven a la Cort d'Espanya. Però, sincerament, creieu que la Reina Isabel II se'n penedia en les seves confessions? No siguem babaus! No li calia! El mateix Pare Claret n'estava al corrent i sembla que en participava de les festes. Si teniu temps, contempleu aquests dibuixos  en el correu adjunt i veureu el meu sant fent de les seves amb tota la cort reial. No sabeu fins a quin punt m'omple de joia portar aquest nom, saber de la seva història i que l'entronitzessin.

Em vénen al cap molts fets que han sortit a la llum en els darrers anys, però una cançó de la Trinca m'ho resumeix tot molt bé

El meu col·legi
Ens posaven l´uniforme:
bata de ratlles
i ens penjaven la cartera
a les espatlles
i ens portaven a un col·legi
ple de finestres
on una banda de frares
feien de mestres.


Aquells de quaders de "deberes"
aquells plomiers,
aquells pupitres de fusta
amb dos tinters,
aquella sotana negra
amb una creu,
aquella bragueta, inmensa
de cap a peus.


Ens feien entrar la llista
dels reis Gots
a base de plantofades
i mastegots
i ens deien quina és d´Austràlia
la capital
i els formaven el Espiritu
Nazi-onal.


"Venid y vamos todos
con flores a porfía"...


"¡Que buenos son los padres escolapios!
¡Que buenos son que nos llevan de excursión!
¡Que viva España y su tradición
y los padres escolapios que nos dan la educación!"...


"De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera"...


Ells ens feien creure en Déu
mal que fós a cops de creu.
Aquell maig, mes de Maria
aquells rosaris,
aquell futimé d´estampes
i escapularis.
Aquell tancar-se en el wàter
tot el "recreo"
i aquell confessor que et deia:
"Quants cops fill meu?"


"Las manos sobre el pupitre"
l´hermano ens deia,
però ells de la butxaca
mai se les treia.
Que fóssim "puros y castos"
ens predicava,
mentres tot fent la ma morta
ens grapejava.


Aquella olor de col·legi,
rància ferum,
de llapis, de pell de taronge
i de pixum,
aquella paret davant,
aquells dos quadres,
i aquell Sant Crist penjat
entre els dos lladres.