dilluns, 23 de febrer de 2009

L' Scrooge (part segona)


Les meves impressions (Una de les raons per les quals , crec, es va crear el blog, segons es pot llegir en l' encapçalament):

El Maig de l' any passat els del Cor Mixt dels Amics de la Unió havíem superat amb bona nota el repte d'interpretar el Carmina Burana. El concert a l' Auditori, el vam fer amb uns quants cors més de Granollers i de Vic. Va ser un èxit que va servir per apujar l' autoestima del nostre grup, que sempre valorava els concerts acabats amb divisió d'opinions, respecte a si s' havia fet bé o no, predominant les opinions negatives...

Quan vam reprendre l 'activitat passat l'estiu del 2008, al poc de començar, el nostre Director, en David, ens va parlar de fer una cantata basada en el Conte de Nadal de Charles Dickens.

Les cançons se'ns feien estranyes i poc agradables al principi. Avançàvem poc a poc i no crec que hagués ningú al Cor que imaginés el resultat final tan espectacular, amb la música de l 'orquestra interpretada per estudiants de l'escola.

Se sabia que algú havia de fer el paper d'Scrooge, però tothom pensava que aquest algú seria del Cor Jove o algú forani elegit per a l'ocasió.

Quan a l' acabar un dimecres l' assaig setmanal el Director em va preguntar si m' agradaria fer el paper del protagonista, crec que no m'ho vaig pensar 2 cops i li vaig dir que comptés amb mi. Aquella nit vaig dormir fatal...!!

La setmana següent ja no calia que assagés amb la resta i a l' acabar la meva classe de guitarra i a l' haver de passar, per sortir de l'escola, per l' aula on la gent del Cor Mixt començava els assajos, en aquell moment el nostre director va anunciar a la resta que jo era l'escollit. Va haver un aplaudiment general que va fer que m' escapés avergonyit per la porta.

La situació - sorpresa, aplaudiments i ovació -es va repetir en un dels primers assajos amb tots els Cors que participaven en la representació. Jo era l' Scrooge, qui ho havia de dir...!

Sempre he trobat col.laboració per part de tots i comprensió quan veien que el paper em superava. He de reconéixer que les primeres representacions meves del paper de l'Scrooge van ser molt frustrants (segur que per a la resta també) però sempre vaig trobar paraules amables i molts ànims. Es posaven a la meva pell...

A casa meva la Pepi, l' Aleix i la Paula també m' animaven i alguns dies cantàvem les cançons i intentàvem interpretar el paper junts.

Última impressió: la de felicitat al pensar que durant 3 quarts d' hora vam fer passar una bona estona a tanta gent que va omplir el teatre. D'això es tractava no?

Com a Coral hem guanyat en consideració, ja que després de les vacances de Nadal mitja dotzena de dones de l'equip municipal socialista (2 regidores entre elles) s' apuntaven al nostre Cor i algú més també ha vingut a cantar amb nosaltres.

diumenge, 22 de febrer de 2009

L' Scrooge (part primera)

Algú que em coneix una mica em va dir, quan va saber que jo faria d' Scrooge en un musical, que era un valent i un inconscient, per haver acceptat.
L' obra final no era molt llarga, ja que constava de 6 cançons, poc més de mitja hora, però tampoc era ni molt menys allò que em van explicar quan m'oferiren el paper.
Vaig acceptar cantar sol en un parell de cançons, només!, però la cosa es va anar complicant mica a mica, després de cada assaig, fins a demanar-me que jo representés, a més de cantar, el paper de l'avar Scrooge al llarg de tota l'obra. I a tot deia que sí, jo valent i inconscient...

M'ha costat molt pujar aquests vídeos (*) al blog perquè no m'hi veig, ni m'agrada el que veig, i com a molt puc escoltar les cançons de l'obra, que m'encanten, però veure'm a l'escenari, no puc!!!

I és que a mi m'agrada cantar, si cal alt perquè se senti, però sempre a la fila del darrere.

Més endevant hi haurà la segona part

(*) Gravats amb paciència i molta professionalitat per la Montserrat gran.

divendres, 20 de febrer de 2009

Una vida molt afortunada



Si cliqueu sobre la part inferior de la imatge podreu engrandir-la i descobrireu aquest tresor familiar de La Vanguardia del 18 de març de 1967.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Les hem passades molt magres.

Del que us diré probablement no en sabeu res. Ara ja fa solet i tot torna a la calma però la realitat ha estat molt dura amb nosaltres.

Aquests dies de pluja han fet moltes malvestats en el nostre barri i sembla que les autoritats i els mitjans de comunicació prefereixen no parlar-ne. A TV3 els interessa més els gruixos de neu o l'estat dels embassaments que el que ens és més proper i abans ens passaran imatges d'Austràlia amb les seves inundacions i els seus focs que el que es cou a casa nostra. Si no recordo malament tan sols la Tasmanian TV n'oferí algunes imatges de les nostres penúries.

Us en fem cinc cèntims amb una foto d'avui mateix. Tot està més encalmat. Com a molt una mica de marejol amb àrees de maror. Els veïns decidírem construir un pont per traspassar la Diagonal per anar a cercar el vaporetto de les línies 6, 15, 33 i 34. Si haguéssim confiat amb els almogàvers de la Carmen encara hi seríem.

Ens preguntem qui ens pagarà la menorquina que vàrem haver de comprar-nos per anar al Bon Preu?. Això sí, tot té el seu aspecte positiu i el peix ens sortia de franc. Per als suspicaços hem de comentar que es va decidir en una reunió de l'AA.VV. que les barquetes anirien únicament pels laterals de la Diagonal.

Ho hem passat molt magre però gràcies a Déu la corda no ens ha volgut escanyar.

divendres, 13 de febrer de 2009

Ignasi, el ceramista

Peça modelada artesanalment sense torn. Feta amb gres està pendent de coure i de l'esmaltat.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Curso de íngles

Us imagineu l'anunci de curso de íngles, en castellà? Escrit tal qual ho podeu pronunciar com vulgueu però mai accentuat a la segona síl·laba. Una altra cosa és saber de què constarien aquests cursos i també que ingles no porta accent. Doncs bé, al carrer Robrenyo de Barcelona trobareu una Acadèmia que us ofereix cursos d'àngles. Ja sabem que hi ha diverses classes d'angles: rectes, aguts, obtusos, adjacents, oposats, còncaus.... però d'això a fer-ne tot un curs! Potser el fan en diversos idiomes i per això ho adornen amb banderes; no ho he preguntat. Està clar que amb el català no hi cap mena de pudor. Fins i tot hi ha escoles que no els preocupa escriure'l bé. I no serà perquè no els hi hagi comentat. Em fa l'efecte que si l'errada fos en castellà els sortiria els colors a la cara però com és en català tot s'hi val. El més greu és que els anuncis tenen altres errades. Hi ha persones que tenen dificultats per situar l'accent correctament però l'autor s'hi ha lluït. Apuntat a un d'aquest cursos ... , inici inmediat i altres. Jo puc fer faltes, però una escola?. Una vergonya.

Un dos iguales para hoy de crisi

Al metro de Sants Estació, a la boca de Numància sembla que podeu trobar la solució a tots els problemes derivats de la crisi. Hi ha un peculiar venedor de cupons que anuncia que té la fórmula màgica. Amb total serietat i una veu potent que retrona en tot el passadís, va deixant anar les seves recomanacions:
- "No corran, no corran. No quiero que nadie se lastime por un cupón."
- "No hay motivo para amontonarse. Voy a estar aquí ...."
- "Toda persona que necesite dinero se pase por aquí, por favor."
- "Adiós!, ... adiós hipotecas!. Adiós crisis!. Se acaban las hipotecas en el barrio."
- "Que no me entere yoooo que nadie pase necesidad de dinero .... Sería un pecado. Y de los malos."
- "Hay que sembrar para recoger. ¡Qué vas a recoger si no siembras!"
Ja ho sabeu, feu-hi una volta pel lloc i us en riureu de la crisi i de l'euríbor. A la foto, caçada a Internet, el podeu veure assegut venent un cupó a una vianant.

dimarts, 10 de febrer de 2009

El germà del Valentín amb la seva néta


El Valentín té un germà i una germana. Aquí us presento el germà Juan que ja té una néta que es diu Natalia.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Records dels Creus de Mèxic


Ja n'hem parlat algun cop de que hi havia família a Mérida (Mèxic). Els avis del Valentín i els nostres avis eren germans. Aquí teniu una foto del Valentín Creus amb la seva família que ens desitgen un bon any 2009. Amb ell hi són la Rosa, la seva dona, la MariCarmen, el Juan José i no sé com es diu la petita. Valentí és un nom de força tradició a la nostra família Creus, el portava -entre altres- el besavi i també el cosí de la nostra mare, l'Estalella Creus. No estaria de més que ara que serà el seu sant el feliciteu i li envieu una foto familiar; ja us donaria l'adreça de correu.